Costen el triple les escales mecàniques del PSC?

Publicado el 2010/04/15 por Jordi Roca

Tarragona recentment ha tingut una bona notícia pel que fa a la vertebració de la ciutat. La posada en marxa de les escales mecàniques que uneix el carrer Vapor amb el carrer Zamenhoff ens permeten tenir una ciutat més propera i més viva i no podem deixar de felicitar-nos.

Ara bé, personalment i reconeixent la meva ignorància total en temes d’escales mecàniques em va sobtar molt el preu pagat: 2.3 milions d’euros o gairebé 400 milions de pessetes. Pensem que unes escales mecàniques no deixen de ser uns motors i unes cintes mecàniques.

Com que em va semblar un preu desorbitat vaig anar, com no, a Google i vaig buscar altres projectes d’escales mecàniques. Els primer enllaços parlaven d’un gran projecte a Santa Coloma, una ciutat amb moltes pendents, que anunciaven per part del govern del PSC deu projectes d’escales a 25 milions d’euros. 2,5 milions d’euros per escala mecànica el que semblava confirmar l’escalat de preus pagat pels seus companys del PSC de Tarragona.

Gairebé convençut de que les escales mecàniques han de tenir alguna característica que les encareix molt i preguntant-me quant deu pagar el Corte Inglés per cada tram d’escales, vaig clicar un dels altres enllaços més per casualitat que amb l’ànim de seguir investigant.

Em vaig trobar amb dues notícies de que l’ajuntament basc d’Andoain també va aprofitar el Pla Zapatero, com a Tarragona, per posar unes escales mecàniques per vertebrar la ciutat. Les característiques del projecte, molt semblants a les del carrer Vapor superant allà un desnivell de 18 metres amb dos trams d’escales mentre que aquí el desnivell és de 20 metres superat amb tres trams.

I aleshores la gran sorpresa: les escales d’Andoain havien costat 700.000 euros. Una tercera part que les nostres. Consultant l’expedient de la contractació de l’obra tot correcte amb el control dels funcionaris de l’ajuntament. Cap irregularitat. Tot legal i transparent.

Malgrat tot no puc evitar pensar que hem pagat quasi 300 milions de pessetes de més per unes escales mecàniques. Malgrat tot no puc evitar pensar que algunes coses no s’estan fent bé a Catalunya en general i a Tarragona en particular. Que les administracions públiques tinguin molts diners no vol dir que els puguin malbaratar de qualsevol manera.

Publicado en microalcalde, Tarragona | 1 comentario

Ballesteros no és Guardiola

Publicado el 2010/03/31 por Jordi Roca

Article publicat al Diari Més

La omnipotent i omnipresent maquinària mediàtica socialista segueix entestada a vendre’ns una imatge de Josep Fèlix Ballesteros que és molt llunyana de la realitat.

De moment gosen comparar una petita campanya puntual del Partit Popular pagada amb fons propis del partit amb la caríssima i continuada campanya pagada en favor de Ballesteros amb diners de tots els tarragonins.

Sembla ser que els ha semblat ofensiva la nostra campanya comparant Ballesteros amb Zapatero perquè preferirien comparar Ballesteros amb Guardiola. Sembla ser que a Zapatero ja no el volen ni els seus.

En la seva comparativa amb Guardiola, parlen de lideratge humil i optimisme intel•ligent.

Pel que fa a la humilitat ens parlen de la desafortunada negociació que ha portat a recuperar el Banc d’Espanya per a la ciutat de Tarragona a un cost per la ciutat molt superior al que ha patit en negociacions similars altres ciutats de la província. I què volen que els digui però em fa l’efecte que les caríssimes pancartes que hi llueix penjades a la seva façana no són mostra d’humilitat.

Parlen de tranquil•litat i de mínims en el nivell de crispació però obvien que ara a Tarragona hi ha una oposició civilitzada i moderna. Val a dir que mai he vist Guardiola manifestant-se pels carrers a cop de “caserolada” ni assetjant les oficines del Real Madrid. Pel que fa al seu comportament els nostres progressistes s’assemblen més als hooligans britànics o als tifosi italians quan no estan contractats en alguna administració pública. Com tranquil•litza i baixa la crispació estar alliberat pagant els tarragonins, oi?

Parlen de fermesa en la crisi de la sequera quan els problemes d’aigua de Barcelona els havia de resoldre Tarragona ciutat tota sola sense la participació de cap ciutat veïna. I a més avançant els diners els tarragonins al servei de la Generalitat com a únics “voluntaris” (en realitat fou un ordeno-y-mando del Tripartit).

Parlen de fermesa amb la Llei de Vegueries quan preguntat l’Alcalde en un plenari si Capital i Seu Institucional era la mateixa cosa va haver de posposar la resposta un mes. Un mes! Quina exhibició de fermesa! Diuen les males llengües que a Reus, que ja coneixien Ballesteros, van començar a salivar quan va ser anomenat Alcalde.

Parlen de proximitat amb les mesures municipals contra la crisi que són, per exemple, passar de pagar les factures als autònoms de 49 dies a 64. Quinze dies que han d’esperar de més a cobrar de l’Ajuntament. No crec que estiguin gaire agraïts.

Parlen de proximitat amb les mesures municipals contra la crisi a a recaptar un 9% més d’IBI o un 15% més de la brossa.

Parlen de proximitat per la targeta gratuïta del bus urbà pels escolars quan representa un cost de 43.262 euros d’un pressupost de 209 milions. Proximitat d’un 0,02%? Si Plutó queda més a prop, si us plau.

Sigue leyendo →

Publicado en microalcalde | 2 comentarios

L’error de Ballesteros en el cas de la cessió del Banc d’Espanya

Publicado el 2010/03/22 por Jordi Roca

Sovint quan governes i tens tractes amb altres administracions t’has d’aguantar els termes de les negociacions.

Quan no tens la paella pel mànec has de saber assumir la teva manca de maniobra però el que no pots fer és somriure i mostrar-te encantat d’haver-te conegut i de conèixer a qui t’ha fet la malifeta. I, molt menys, fer de la operació una festa.

Tot això que no s’ha de fer mai és exactament el que ha fet el senyor Ballesteros quan el seu partit li ha obligat a menjar-se unes condicions per al traspàs del Banc d’Espanya que són un greuge comparat amb altres cessions.

Perquè el del Banc d’Espanya no ha estat una cessió. Mantenir que és una cessió és, directament, mentir. L’ajuntament de Tarragona ha hagut de donar uns terrenys urbanitzables en una zona de creixement de la ciutat; a més, haurà de pagar la rehabilitació de l’edifici; a més, haurà de cedir i arreglar uns espais a la antiga Facultat de Lletres de la Plaça Imperial Tarraco. I el que és més humiliant, dintre del conveni la ciutat ha de fer el que li manen des de fora: destinar l’equipament a allò que s’ha decidit en un despatx de Barcelona.

Posar el centre d’interpretació turística al Banc d’Espanya no és bo ni dolent, és obligat. Obligat per un conveni que diu que la titularitat serà municipal però els costs i la destinació els decidiran uns altres. Doncs quin negoci senyors!

Però de vegades la política és dura quan no tens ganes d’enfrontar-te al teu partit per defensar la ciutat de la que ets Alcalde.

Personalment crec que primer és la teva ciutat que el teu partit però això ja són prioritats personals.

El que ja no és comprensible ni tolerable és que Ballesteros s’hagi empassat el conveni sense dir aquesta boca és meva. Que Tarragona només posi un somriure i els hi faci una festa en un exemple paradigmàtic de ser banyut i paga el beure. I desprès la mentida i l’encobriment d’una mala noticia en la típica operació propagandística.

Així no senyor Ballesteros. Així no.

Publicado en microalcalde, Tarragona, Tripartit avergonyeix | Comentarios desactivados

Fatiga i desafecció

Publicado el 2010/02/17 por Jordi Roca

La infatigable maquinària mediàtica socialista guanya eleccions perquè té una estratègia molt ben pensada i executada amb espartana disciplina pels seus peons.

Quan no governen, la consigna és el canvi. Focalitzar tota l’atenció mediàtica en allò susceptible de ser canviat. Ho van fer amb el preu de la benzina, la guerra d’Iraq o el Prestige. I s’ha de reconèixer que els hi va funcionar.

Han canviat res? Sí, a pitjor: la benzina bat rècords històrics, estem a la guerra d’Afganistan i a més ara moren soldats catalans i pel que fa a desgràcies relacionades amb el medi ambient ara mor gent, moren bombers, o tenim fuites tòxiques a la ciutat i se’ns amaga la informació. I a més baixen les pensions i ens jubilarem als 67.

Això sí, ara la consigna és la desafecció però amb tots els partits, no només amb el govern. Volen fer creure a la gent que tots són iguals per mantenir-se en el poder i anul·lar l’alternança democràtica. Però no és just.

En democràcia, la fatiga és amb el que governa. No es persegueix a l’oposició.

Té raó Ernest Maragall quan diu que hi ha fatiga amb els socialistes. Perquè en democràcia quan les coses no funcionen la fatiga i la desafecció és amb el govern, no amb els partits ni amb la política.

Vull reivindicar els polítics que volem canviar per millorar el món en substitució d’aquells polítics que creuen que el canvi és només l’excusa per arribar al poder.

Per això la gent necessita un canvi, però no un canvi per només canviar sinó perquè s’estan fent malament les coses. Un canvi pacífic i democràtic. A Catalunya i a Espanya.

Recordaran que fa uns anys les consignes eren que Catalunya havia tingut el mateix President 23 anys o que a Tarragona hi havia hagut un Alcalde 18 anys. I, sorprenentment, els hi va funcionar! Li va funcionar als que governen a ciutats o comunitats autònomes que no han conegut l’alternança democràtica. Ciutats i comunitats autònomes on la presidència o l’alcaldia es passa de pares a fills (polítics) com si fos un títol nobiliari.

Seria poc assenyat dir que Catalunya i Espanya necessitin un canvi perquè hagin governat ics anys dels últims 30 o per raons que només tenen a veure amb els interessos dels partits.

Catalunya i Espanya necessiten un canvi perquè el model que ens van vendre ha fet fallida.

Catalunya i Espanya necessiten un canvi perquè van rebre les coses en un estat millor del que són ara.

Catalunya i Espanya necessiten un canvi perquè en democràcia el natural és l’alternança.

Catalunya i Espanya necessiten un canvi perquè la política no és només vendre un producte de màrqueting, fum i utopies.

La política és solucionar els problemes de les persones.

Publicado en General | 3 comentarios

De taxistas y liberalizaciones

Publicado el 2010/02/16 por Jordi Roca

La Directiva de Servicios de la Unión Europea recomienda la liberalización del sector servicios en todas sus actividades lo que, desde un punto de vista liberal, es la mínima condición exigible a una economía: que nadie tenga privilegios y que nadie sufra agravios a partir de un decreto legislativo o ejecutivo. Pero también es una condición sine qua non para alcanzar y disfrutar de un sistema de libre mercado el cumplimiento de los contratos.

Para desgracia de los adanistas que nos gobiernan, las sociedades y los sistemas económicos de relación entre las personas no empiezan de cero. Un ejemplo claro es el sector del taxi. Si pasáramos a hacer una liberalización instantánea del sector del taxi, cualquiera que cumpliera la ley podría ejercer de taxista mañana mismo. La ley debería imponer para todos por igual el uso de vehículos homologados, la publicidad de tarifas o el límite de horas trabajadas por conductor a la semana.

Sin embargo, la realidad es que nuestro sector del taxi no nace mañana. Tiene muchos años de historia. Y muchos de nuestros taxistas han adquirido compromisos con el Estado en forma de licencias, algunas de las cuales tienen costes de entre 100.000 y 200.000 euros. Algunos dejaron de estudiar para poder asumir la licencia del padre, otros tomaron decisiones vitales al respecto del que iba a ser su oficio. Esas licencias son un contrato que el Estado tiene firmado con los taxistas. Y el Estado, los políticos, está obligado a cumplirlo.

Consulto en Internet la cifra de 80.000 taxistas. Pongamos un precio de cada licencia de 150.000 euros más otros 50.000 euros de compensación por inversiones y otros 100.000 de reconversión, que ya nos gustaría en muchas reconversiones. Por establecer una comparación, mantener cada puesto de trabajo de minero nos cuesta anualmente 200.000 euros.

Así pues tenemos que al Estado le costaría como mínimo unos 24 mil millones de euros rescindir los contratos con los taxistas. Y a ver quién entra a competir en un sector en el que los que ya están compitiendo tienen dinero fresco, experiencia y red de trabajo.

Por eso la única vía para liberalizar con éxito el sector del taxi, entre otros, es el diálogo y el buen hacer. Nada de andar con filtraciones y publirreportajes interesados como si fueran controladores aéreos al más puro estilo agit-prop que tanto estilan.

Con diálogo y buen hacer es como hizo el gobierno de José María Aznar, y aquí va mi segundo ejemplo claro de sector a liberalizar, en el caso de Telefónica.

Tras el felipismo, el PP se encuentra empresas públicas sobredimensionadas e ineficientes. Recordemos que en 1996 Telefónica tenía 70.000 empleados mientras en EEUU una operadora privada con el mismo número de abonados funcionaba con menos de 7.000. Y en España, al no tener más oferta que la pública, solicitar una línea de teléfono se podía demorar ¡seis meses! ¿La cartilla de racionamiento del teléfono?

Para una liberalización no distorsionada de Telefónica se debería haber prescindido de las nóminas, perdón de los servicios de, pongamos, 60.000 personas, muchas de ellas con suculentas nóminas gracias a los gobiernos anteriores del PSOE. Pero el Estado debía cumplir sus contratos y así lo hizo y una vez desnacionalizada, aunque lejos de un escenario ideal, podíamos tener línea de teléfono en apenas unos pocos días.

Mención aparte hubiera sido el riesgo social de tener en las calles a millares de progresistas liberados muy enfadados con un gobierno y con el partido que le daba soporte, sobre todo sabiendo cómo se las gastan. Y es que a la hora de defender sus privilegios algunos son terriblemente violentos sobre todo con los que sufren el agravio de tener que mantener esos privilegios. Ya saben, la consigna contra los emprendedores del “que no se aprovechen”. Pero no es este el tema que ocupa este artículo.

Es a partir de esta convicción del necesario cumplimiento de los contratos por la que hay que llevar a cabo las reformas con firmeza y desde la moderación y el diálogo. Es la única manera civilizada de hacer progresar un país.

Los políticos deben, debemos, asumir la situación que heredan. Algunos como José Luís Rodríguez Zapatero heredaron una economía saneada que lideraba la creación de empleo en Europa aunque no exenta de algunas deficiencias y otros heredan como le pasara a José María Aznar o como le pasará a Mariano Rajoy países prácticamente al borde del abismo.

¿Será por eso que dicen que la política no son cargos sino cargas?

Publicado en adanismo, cumplimiento de contratos, govern limitat, liberalizaciones, proteccionismo, Unión Europea | 1 comentario

Pengen el genocida de les armes químiques iraquianes

Publicado el 2010/02/16 por Jordi Roca

El 25 de gener de 2010 ens porta una bona notícia per la Història de la Humanitat  doncs s’ha fet justícia i s’han executat les múltiples sentències de mort sobre Ali Hassan al-Majid, més conegut com “Alí el químic” i per més referència cosí de Saddam Hussein Abd al-Majid al-Tikriti, dictador de l’Iraq de 1979 a 2003.

Les condemnes han estat desprès del judici encetat el 21 d’agost del 2006 per crims contra la Humanitat. Entre les cintes que s’han pogut sentir de les comunicacions entre Ali Hassan i els dirigents del Partit Socialista Ba’ath hi ha paràgrafs esfereïdors: “No vaig a atacar-los amb productes químics només un dia, vaig a seguir atacant-los amb productes químics durant quinze dies.” També se’l sent prometre que no deixarà viu ningú que parli kurd.

Al 2007 el tribunal va trobar documentació i proves suficients per condemnar-lo dels càrrecs d’assassinat de civils, d’aplicar amplis i sistemàtics atacs amb artilleria i armes químiques, de segrest i desaparició, d’extermini i de genocidi. En resum, cinc condemnes a mort per crims contra la Humanitat, genocidi i crims de guerra.

Al 2008 va tornar a ser condemnat per l’assassinat de 20.000 a 100.000 xiïtes en les revoltes del sud de l’Iraq al 1991 desprès de la Primera Guerra del Golf i la retirada de les tropes aliades.

Al 2010, una setmana abans de la seva execució va tornar a ser condemnat pels seus actes de genocidi contra els kurds el 1988. Al poble de Halabjah van morir en un dia 5.000 persones bombardejades amb armes de destrucció massiva. Van morir fins i tot els que s’estaven als improvisats refugis a sota de les seves cases. Clar que ells no van poder gaudir dels escuts humans que si es van oferir a Saddam Hussein.

Fonts del govern iraquià han declarat que “l’execució s’ha dut a terme sense altercats, plors ni crits d’alegria”. Es calcula que el règim de Saddam Hussein deixà un reguitzell de dos milions de morts.

No tinc cap dubte que el món és un món millor sense Saddam Hussein i sense Ali Hassan al-Majid. De ben segur que la feina s’hauria d’haver acabat el 1991 però la majoria de les ocasions la “Comunitat Internacional” no està, no estem, a l’alçada i sovint els millors sentiments de les persones es manipulen per defensar els pitjors monstres i els pitjors actes, sempre perseguint interessos espuris.

No sé, benvolgut lector, si mai li han explicat una broma amb les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein, però ja li pot dir a l’insensible humorista, que no tenen cap gràcia. Al menys de part meva.

Publicado en prácticas mafiosas, propaganda, puertohurraquismo, Rodríguez Zapatero | Comentarios desactivados

Perquè manipulen els nens?

Publicado el 2010/01/20 por Jordi Roca

Hi ha una cosa que ha marcat l’acció de govern de l’equip Ballesteros des que és Alcalde de Tarragona i cal analitzar-la perquè sembla més aviat una obsessió que una prioritat.

L’Ajuntament de Tarragona ha posat la gratuïtat del transport públic per estudiants en horari lectiu a Tarragona. Què ens ha costat realment aquesta iniciativa? 180.000 euros. Ho han fet millorant la EMT? No, senzillament han pujat els preus més d’un 20% amb el que recaptaran molt més que el cost de la gratuïtat per estudiants. El preu el pagaran els estudiants els caps de setmana, els aturats, les mares solteres, els embargats… perquè l’esforç no el fan els polítics, el fem la resta de ciutadans.

Es podia haver estalviat la pujada dels abonaments? Per suposat. Per exemple, una altra iniciativa adreçada als nens, els Tarraconins, contractarà una agència de publicitat que costarà gairebé la mateixa xifra. Les activitats dels Tarraconins són molt interessants i estan molt bé, tot i que a uns costs exorbitants, però sembla que l’objectiu sigui una mica menys entranyable.

Em preocupa l’afany pels nens, per tenir-los llistats i controlats, per bombardejar-los amb propaganda, per adoctrinar-los. I m’indigna que els “progres” es passin la vida exhibint una falsa preocupació pels nens quan a l’hora de la veritat no els hi representa cap esforç i només els utilitzen per quedar bé.

Els nens són el més important que tenim i han de ser la nostra prioritat i no es mereixen ser tractats com atrezzo per fer-se la foto o com referències de cartró pedra per les seves campanyes de propaganda. No és just.

Publicado en izquierda divina, microalcalde, propaganda, Tarragona | 2 comentarios

Hiperinflación Revolucionaria Bolivariana

Publicado el 2010/01/10 por Jordi Roca

Hugo Chávez devalúa el bolívar un 50% con lo que Venezuela, lamentablemente, sigue cuesta abajo en el abismo de la revolución socialista bolivariana.

El socialismo muestra una vez más como con independencia del clima, de las riquezas naturales (que Venezuela sin duda tiene), de la situación geoestratégica o de la historia no sólo es que sea incapaz de crear riqueza sino que es una máquina de destruirla.

Venezuela es sin duda alguna el país más bonito del mundo: saltos de agua kilométricos, paraísos naturales, parques fantásticos, una fauna y flora envidiables y playas que para sí querrían las fotos de las agencias de viajes.

Venezuela tiene riquezas naturales como petróleo o hierro, disfruta de un clima privilegiado y goza de una situación estratégica maravillosa, pero el populismo que ha hecho creer a muchos venezolanos que por tener esas riquezas no tenían que trabajar la está hundiendo en la miseria.

Algunos pensarán que es casualidad, o que el socialismo es gafe, pero es que la verdadera distribución de la riqueza está en las personas, en su esfuerzo, en su motivación, en su libertad.

Publicado en General | 2 comentarios

La década que matará a Gutenberg

Publicado el 2010/01/01 por Jordi Roca

Feliz Año Nuevo y Feliz Década Nueva.

Mis predicciones para esta década:

El libro desaparecerá de nuestras vidas cotidianas sustituido por múltiples formatos de e-books, proyectores, pantallas flexibles pegadas en nuestra ropa o mochilas, … Posiblemente alguna versión de Kindle sea la que tenga una posición mayoritaria aunque convivirá con diversas opciones de diversos formatos. Es posible que Apple haya librado alguna batallita interesante en ese terreno.

Algunos medios de comunicación se convertirán en redes de agregación de colaboradores. Casi todos deberán cambiar de paradigma para seguir sobreviviendo. Las televisiones sufrirán una caída considerable de seguimiento en el 80% de la población más inquieta, aunque compensarán con nuevos televidentes. Es posible, aunque no en esta década, que recuperen parte de su audiencia con nuevos formatos y fórmulas más interesantes o interactivas. Las radios mantendrán su utilidad aunque triunfaran las que sean capaces de dar más servicios de valor añadido.

Los colaboradores-periodistas antes mencionados controlaran cada vez más varios procesos de producción de información. El mismo bloguero-periodista trabajará en escrito, en audio y en vídeo. Habrá una reducción en número de periodistas en algunos terrenos pero aumentarán en otros campos que todavía no existen.

Tecnológicamente, inundaremos nuestras casas, trabajos, vehículos y vidas de pantallas planas a todo color, ordenadores de distintas formas y utilidades, desde chachi-relojes hasta servidores en casa pasando, por supuesto, por espacio y tiempo en “la nube”.

Políticamente, me reservaré mi opinión porque hace diez años había predicho que esta década iba a ser la década de la ética.

Feliz Año Nuevo 2010 y que no sea ni la mitad de terrible como amenaza.

Publicado en predicciones | 2 comentarios

El método Martin Varsavsky de seguridad aeroportuaria

Publicado el 2009/12/27 por Jordi Roca

Martin Varsavsky tiene una gran idea como se tienen las grandes ideas: “trabajando”.

La idea es sencillita: para evitar controles policiales en los aeropuertos en los que 2 guardias destinan 2 minutos a cada uno de los 200 pasajeros, se establecen grupos aleatorios (por la aerolínea) de 10 personas en los que los pasajeros con más experiencia de vuelo pueden interrogar a cada uno de los 10 pasajeros de su grupo. En definitiva, traspasar (parte de) la responsabilidad de la seguridad del vuelo a los pasajeros que van a volar en él. Pasajeros que, además, se van a ahorrar 190 minutos de cola (pongamos 180 tras la organización).

Es lo que bautizo en el tútlo de esta entrada como el método Martin Varavsky de seguridad aeroportuaria.

¿Hay outsourcing más barato y con más ventajas?

Espero que ponga la idea en Creative Commons antes de que algún listillo la patente.

Publicado en Seguridad | Comentarios desactivados