Jordi Roca: Politica

Aquest passat Plenari a l’Ajuntament de Tarragona va succeir un fet molt significatiu en resposta a una moció en contra dels abusos de la SGAE pel tema del cobrament desmesurat dels drets d’autor i del cànon digital del qual, per fi, una instància judicial europea ha declarat il•legal.

La consellera delegada en matèria de comunicació i noves tecnologies, Begoña Floría, qui prefería defensar els privilegis d’uns quants, al•ludia al fet de que no es poden prendre decisions a partir del que es llegeix a Internet perquè “són rumors”. El preocupant és que la senyora Floría és molt llesta i sap de què parla quan parla d’Internet, no és com un polític d’aquells dels anys 80 que criticaven els videojocs per malignes i xucla-cervells.

I és precisament perquè sap de què parla que no li agrada Internet. Internet és llibertat. A Internet no valen les trucades amenaçadores. A Internet escriu i participa tothom, pensi el que pensi i el prestigi no ve donat per gent que depèn d’un partit polític. El prestigi es guanya en xarxa.

I és per aquesta llibertat que a l’equip de govern Ballesteros li agrada tan poc Internet. Perquè Internet és llibertat; és debat; és participació; és transparència. Els eslògans s’escampen en dos dies a la xarxa però també s’esvaeixen si són promeses falses o fum. En definitiva i sense ser pedant, és Democràcia 2.0.

Als socialistes no els agrada allò que no poden controlar.

I a més a més, els nostres socialistes no són els únics. Més enllà de l’Atlàntic (l’oceà no el rebatejat edifici), en Barack Obama, President dels Estats Units, ha tingut una sortida de to semblant.

Al país nord-americà, el seu president ha dit que els nous estris de comunicació digital despisten la gent amb tanta informació i que això … és dolent per la democràcia!

Ell, qui va gaudir de la millor campanya de màrqueting de la història de la humanitat per part de les elits més privilegiades dels Estats Units i Europa, ara renega de la llibertat de la xarxa que també el va ajudar a aconseguir la seva presidència.

La xarxa era bona quan l’ajudà a vendre el “Yes We Can” i el “Hope” però no és bona ara que el critica alguna de les seves decisions? ara que es debat lliurement el futur del seu país? o, fins i tot, ara que serveix perquè s’organitzi la seva oposició?

La Democràcia no està al servei dels polítics per fer-se poderosos. Els polítics hem d’estar al servei de la Democràcia per fer poderós al poble.

Es curioso ser testigo de la última moda del zapaterismo consistente en culpar a unos etéreos “especuladores” de todos los males.

Es curioso ser testigo de la última moda del zapaterismo por la que el Partido Socialista Español que controla aproximadamente 15.000 euros por persona en España; que puede redactar y aprobar leyes a su gusto y casi sin límites; que tiene controladas las agencias que deberían ser independientes; que tiene a sus órdenes millones de funcionarios y que se ha dedicado a jugar al monopoly con las grandes empresas españolas se reconoce incapaz de luchar contra un puñado de personas que simplemente pulsa teclas en un ordenador, gente a la que un montón de jubilados les deja su dinero para invertir pero que seguramente no manden ni en su casa. Y mucho menos al gato.

Es curioso ser testigo de la última moda del zapaterismo de culpar a aquellos a los que ha acudido de manera irracional y drogadicta a pedir dinero sin límite ni control de querer que Zapatero se someta a las reglas a las que él mismo admitió someterse.

Es curioso ser testigo de la última moda del zapaterismo que es querer soslayar que cuando Zapatero fue como un loco a pedir cientos de miles de millones de euros a los mercados estaba firmando un contrato que tenía que cumplir.

Es curioso ser testigo de la última moda del zapaterismo que mientras con una mano acusa a los “especuladores” con la otra repite una y otra vez que lo peor ha pasado.

Es curioso ser testigo de la última moda del zapaterismo que nos muestra un Zapatero paranoico, incapaz, irracional, gastador, mentiroso y bipolar.

Así nos pinta. Motivos para creer.

El 25 de gener de 2010 ens porta una bona notícia per la Història de la Humanitat  doncs s’ha fet justícia i s’han executat les múltiples sentències de mort sobre Ali Hassan al-Majid, més conegut com “Alí el químic” i per més referència cosí de Saddam Hussein Abd al-Majid al-Tikriti, dictador de l’Iraq de 1979 a 2003.

Les condemnes han estat desprès del judici encetat el 21 d’agost del 2006 per crims contra la Humanitat. Entre les cintes que s’han pogut sentir de les comunicacions entre Ali Hassan i els dirigents del Partit Socialista Ba’ath hi ha paràgrafs esfereïdors: “No vaig a atacar-los amb productes químics només un dia, vaig a seguir atacant-los amb productes químics durant quinze dies.” També se’l sent prometre que no deixarà viu ningú que parli kurd.

Al 2007 el tribunal va trobar documentació i proves suficients per condemnar-lo dels càrrecs d’assassinat de civils, d’aplicar amplis i sistemàtics atacs amb artilleria i armes químiques, de segrest i desaparició, d’extermini i de genocidi. En resum, cinc condemnes a mort per crims contra la Humanitat, genocidi i crims de guerra.

Al 2008 va tornar a ser condemnat per l’assassinat de 20.000 a 100.000 xiïtes en les revoltes del sud de l’Iraq al 1991 desprès de la Primera Guerra del Golf i la retirada de les tropes aliades.

Al 2010, una setmana abans de la seva execució va tornar a ser condemnat pels seus actes de genocidi contra els kurds el 1988. Al poble de Halabjah van morir en un dia 5.000 persones bombardejades amb armes de destrucció massiva. Van morir fins i tot els que s’estaven als improvisats refugis a sota de les seves cases. Clar que ells no van poder gaudir dels escuts humans que si es van oferir a Saddam Hussein.

Fonts del govern iraquià han declarat que “l’execució s’ha dut a terme sense altercats, plors ni crits d’alegria”. Es calcula que el règim de Saddam Hussein deixà un reguitzell de dos milions de morts.

No tinc cap dubte que el món és un món millor sense Saddam Hussein i sense Ali Hassan al-Majid. De ben segur que la feina s’hauria d’haver acabat el 1991 però la majoria de les ocasions la “Comunitat Internacional” no està, no estem, a l’alçada i sovint els millors sentiments de les persones es manipulen per defensar els pitjors monstres i els pitjors actes, sempre perseguint interessos espuris.

No sé, benvolgut lector, si mai li han explicat una broma amb les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein, però ja li pot dir a l’insensible humorista, que no tenen cap gràcia. Al menys de part meva.