Jordi Roca: Politica

Suposo que és evident la meva distancia ideològica en alguns aspectes amb Esquerra Republicana de Catalunya.

Tot i així, he de dir que amb algunes persones de l’entorn republicà gaudeixo d’una simpatia i una empatia personal molt propera, a banda d’un respecte que sempre he trobat mutu.

A Tarragona, amb persones com el Jean-Marc, el Gerard o el Ramon Maria les converses són cordials i en molts temes coincidents. També, malgrat la competència diària al consistori tarragoní, la relació amb el Sergi i la Rosa he de dir que és força cordial.

En aspectes de manteniment de les formes de convivència, qualitat democràtica, participació ciutadana o disposició al servei públic perfectament podria arribar a acords, pactes i consensos amb els republicans. No així en temes identitaris, per descomptat.

De totes maneres, una de les coses que admirava d’ERC era la defensa que tenia dels pobles oprimits del món. Potser buscant la identificació de Catalunya com a poble oprimit, feien una defensa de, per exemple, els kurds iraquians.

La van fer abans de la primera Guerra del Golf i durant la guerra encapçalada per Bush pare i recolçada pel PSOE de Felipe González. Guerra que va servir per l’alliberament de Kuwait i per l’establiment de sancions per part de Nacions Unides al regim de Saddam Hussein per la utilització d’armes de destrucció massiva contra la població civil a, entre altres, la població de Halabjah.

ERC va seguir defensant el poble kurd els anys noranta, mentre una maleïda taca en un vestit va evitar la aplicació de les sancions de Nacions Unides contra el regim de Saddam.

I arribà el concepte Tripartit.

I arribà l’acord amb un Partit Socialista sense principis i ERC va perdre els principis i abandonà la defensa dels kurds.

El que passà d’ençà és història recent, potser acabada el 25 de gener d’enguany quan el govern iraquià va executar una de les múltiples sentències a mort a Alí el químic per la utilització d’armes de destrucció massiva contra la població civil.

Però a la Història també quedarà com ERC va deixar de defensar una de les seves causes per pactar amb el Partit Socialista.

Ahora que parece que las consultas por la independencia de Cataluña no han surtido efecto, se empieza a oír la cantinela de que España no es un país democrático.

En Facebook, he leído un comentario bastante acertado:

A mi cada quatre anys em ve la Guardia Civil a casa, la del tricornio, i m’encadena per anar a votar al col… Ver más·legi electoral. Jo no vull, però m’obliguen. I a més, em diuen a qui haig de votar. no vull, però també m’obliguen. I m’amenacen si no voto el que ells volen.

També cada quatre anys venen uns mossos a casa i em deporten al mateix col·legi electoral. I també m’obliguen a votar el que ells volen. Jo no vull, però m’obliguen.

I també cada quatre anys venen els urbanos. M’agafen per la força i em porten a votar. Un altre cop. Jo no vull, però m’obliguen. I també em diuen a qui haig de votar. Jo no vull, però…

Creo que algunos defectos más o menos graves que tiene la democracia en España, también los padece la democracia en Cataluña, con algún añadido más.

En vez de hacer autocrítica de por qué siempre que gobiernan arruinan a millones de familias mientras enriquecen a unas pocas, el PSOE ha sacado un vídeo de lo más Goeblesiano.

Al final, empieza uno a sospechar que un país en ruinas, con la peor educación del mundo, con un paro disparado e ingentes colas en las puertas de los comedores de caridad es el caldo de cultivo ideal para el voto populista, cutre y socialista que permitirá al PSOE seguir ganando elecciones.

Las ideas, la moderación, los principios, los valores, la buena educación, la cortesía, el savoir faire, las lecturas están muy bien, pero solo cuando gobiernas.

El PSC ha convertido la política catalana, con la complicidad inexplicable de algunos, en un patio de cárcel de esos tan malos de las películas.

Así están las cosas.