Jordi Roca: Politica

Aquest passat Plenari a l’Ajuntament de Tarragona va succeir un fet molt significatiu en resposta a una moció en contra dels abusos de la SGAE pel tema del cobrament desmesurat dels drets d’autor i del cànon digital del qual, per fi, una instància judicial europea ha declarat il•legal.

La consellera delegada en matèria de comunicació i noves tecnologies, Begoña Floría, qui prefería defensar els privilegis d’uns quants, al•ludia al fet de que no es poden prendre decisions a partir del que es llegeix a Internet perquè “són rumors”. El preocupant és que la senyora Floría és molt llesta i sap de què parla quan parla d’Internet, no és com un polític d’aquells dels anys 80 que criticaven els videojocs per malignes i xucla-cervells.

I és precisament perquè sap de què parla que no li agrada Internet. Internet és llibertat. A Internet no valen les trucades amenaçadores. A Internet escriu i participa tothom, pensi el que pensi i el prestigi no ve donat per gent que depèn d’un partit polític. El prestigi es guanya en xarxa.

I és per aquesta llibertat que a l’equip de govern Ballesteros li agrada tan poc Internet. Perquè Internet és llibertat; és debat; és participació; és transparència. Els eslògans s’escampen en dos dies a la xarxa però també s’esvaeixen si són promeses falses o fum. En definitiva i sense ser pedant, és Democràcia 2.0.

Als socialistes no els agrada allò que no poden controlar.

I a més a més, els nostres socialistes no són els únics. Més enllà de l’Atlàntic (l’oceà no el rebatejat edifici), en Barack Obama, President dels Estats Units, ha tingut una sortida de to semblant.

Al país nord-americà, el seu president ha dit que els nous estris de comunicació digital despisten la gent amb tanta informació i que això … és dolent per la democràcia!

Ell, qui va gaudir de la millor campanya de màrqueting de la història de la humanitat per part de les elits més privilegiades dels Estats Units i Europa, ara renega de la llibertat de la xarxa que també el va ajudar a aconseguir la seva presidència.

La xarxa era bona quan l’ajudà a vendre el “Yes We Can” i el “Hope” però no és bona ara que el critica alguna de les seves decisions? ara que es debat lliurement el futur del seu país? o, fins i tot, ara que serveix perquè s’organitzi la seva oposició?

La Democràcia no està al servei dels polítics per fer-se poderosos. Els polítics hem d’estar al servei de la Democràcia per fer poderós al poble.

El concepto de propiedad intelectual que ha conseguido extender por toda Europa la Izquierda ha pervertido la esencia de un derecho que debe ser fundamental:

Habiendo ejercido mi libertad en el pasado para crear una pieza intelectual, tengo derecho a no ser desposeído del fruto de mi esfuerzo.

Dicho de otra manera:

Si me roban en el futuro el fruto de mi esfuerzo pasado es como si me esclavizan en el presente.

En España, como en tantas otras cosas, la Izquierda ha aprovechado su impunidad mediática y educativa para mostrar su lado más tirano.

Han logrado, con la excusa de proteger la propiedad intelectual, violar la propiedad privada y el derecho a la presunción de inocencia.

Lo que no podemos hacer desde el PP es declararnos en contra del cánon y ya está.

La creación de varias agencias para la protección de la propiedad intelectual es una cosa positiva. Lo malo es dejarlas en manos de la Izquierda. O de la clase política en general.

Que conste que cuando hablo de propiedad intelectual, no hablo de ideas, hablo de creaciones: ponerle un asa a un cubo no es propiedad intelectual; diseñar una máquina que pone asas a cubos de manera eficiente y equilibrada siguiendo unos procesos concretos sí lo es.

Si un mago crea un número de magia y quiere cobrar unos royalties por él calculados, tiene todo el derecho a apuntarse a una agencia que le asegure que los magos que utilicen su número de magia le paguen los royalties en las condiciones acordadas por ambas partes (creador y explotador).

Lo mismo para el cantante que quiere regalar su CD a la entrada de un concierto o pagar para que le transmitan su canción por la televisión.

La misión fundamental del Estado es garantizar que se cumplan los contratos (siempre que éstos sean libres y no sean abusivos para ninguna de las dos partes) no intervenir en ellos provocando daños “colaterales” que no benefician a nadie.

Y para que no se diga que no me mojo creo que deberíamos eliminar la figura del derecho de copia para uso privado. La posibilidad de copiar un contenido debe ser negociable entre ambas partes.