Sovint quan governes i tens tractes amb altres administracions t’has d’aguantar els termes de les negociacions.
Quan no tens la paella pel mànec has de saber assumir la teva manca de maniobra però el que no pots fer és somriure i mostrar-te encantat d’haver-te conegut i de conèixer a qui t’ha fet la malifeta. I, molt menys, fer de la operació una festa.
Tot això que no s’ha de fer mai és exactament el que ha fet el senyor Ballesteros quan el seu partit li ha obligat a menjar-se unes condicions per al traspàs del Banc d’Espanya que són un greuge comparat amb altres cessions.
Perquè el del Banc d’Espanya no ha estat una cessió. Mantenir que és una cessió és, directament, mentir. L’ajuntament de Tarragona ha hagut de donar uns terrenys urbanitzables en una zona de creixement de la ciutat; a més, haurà de pagar la rehabilitació de l’edifici; a més, haurà de cedir i arreglar uns espais a la antiga Facultat de Lletres de la Plaça Imperial Tarraco. I el que és més humiliant, dintre del conveni la ciutat ha de fer el que li manen des de fora: destinar l’equipament a allò que s’ha decidit en un despatx de Barcelona.
Posar el centre d’interpretació turística al Banc d’Espanya no és bo ni dolent, és obligat. Obligat per un conveni que diu que la titularitat serà municipal però els costs i la destinació els decidiran uns altres. Doncs quin negoci senyors!
Però de vegades la política és dura quan no tens ganes d’enfrontar-te al teu partit per defensar la ciutat de la que ets Alcalde.
Personalment crec que primer és la teva ciutat que el teu partit però això ja són prioritats personals.
El que ja no és comprensible ni tolerable és que Ballesteros s’hagi empassat el conveni sense dir aquesta boca és meva. Que Tarragona només posi un somriure i els hi faci una festa en un exemple paradigmàtic de ser banyut i paga el beure. I desprès la mentida i l’encobriment d’una mala noticia en la típica operació propagandística.
Així no senyor Ballesteros. Així no.
