Muchas gracias por tu visita.

Me ha sorprendido gratamente tu blog y el (re)descubrir que hay una comunidad tan viva de esperanto-parlantes (¿?).

Por otra parte tu visión sobre las naciones y el anacionalismo puede ser más compartida de lo que pueda parecer a simple vista.

Incluso por estos lares.

No pot portar a una certa decepció i amargura col·lectiva perseguir la secessió?

Vull dir que, ni tan sols l’Estat francès és independent:

l’IVA no el marca cap entitat francesa
el preu del blat tampoc
els calendaris de la selecció francesa tampoc
els fluxos migratoris tampoc
l’èxit del cinema francès tampoc

Per no decidir, França no pot decidir ni a quins països enviar les seves tropes per defensar els seus interessos.

A on m’agradaria arribar és que Catalunya dependrà molt de la resta d’Espanya. Peti qui peti.

És a dir, que amb la conya de la nació, tant els que en volen una determinada com els que no en volen cap acaben per defensar un Estat més gran?

Doncs te collons la cosa!

A mí me hace doble gracia; me siento alabado por lo de Don Quijote, pero que me compare con el centrista de Acebes… por favor… y eso que me cae bien, jeje.

Cuando yo digo que no creo en la nación, me refiero también a la española. Existe una tendencia a llamar nacionalistas sólo a los “periféricos”, y no a los que defienden los Estados ya consolidados. Es lo que se conoce con la expresión “nacionalismo banal”, que he tratado en uno de mis últimos textos: http://personal.telefonica.terra.es/web/tdb/archivo/2007_09_01_archivo.htm.

Lo siento, yo sigo siendo anacionalista. Pero de verdad.

Gerad;

nacionalistas: en política, aquellas personas que ponen la defensa de la “nación” y de sus “símbolos”, por encima de otras cuestiones el ámbito político. Además suelen utilizar la “nación” para analizar el resto de la política.

Està en crisi el terme nació del segle XIX, però no la del segle XXI. El nacionalisme del futur serà més de ciutadania que d’etnia.

Jo no dic que parlar del que succeia al segle XIX sigui antic: Tots els pobles necessiten referents històrics, però hem de deixar que el nostre passat formi part de nosaltres però que no ens condicioni. El passat està bé com a símbol, però parlar del 12 d’octubre com a referent nacional i d’orgull patri és ridicul i excloent, també passa el mateix amb l’11 de setembre, és una data important com a símbol nacional, però aquella societat deixava molt que desitjar. Hem de buscar referents moderns. Els nacionalistes espanyols també els heu buscat dient que Espanya és la única garantia de llibertat i el catalanisme afirma que la independència és l’única garantia de progrés.

d’acord amb tu en què la llengua catalana s’hauria de despolititzar, això li fa molt de mal. trobo ridúcla uqe nel segle XXI es parli de bilingüisme sí o no. A mi per treballar de recepcionista en un hotel i cobrar 950 euros me demanen 5 idiomes, però es veu que per ser president del govern o la generalitat o sortir a la ràdio amb un vas sobrat

La meva definició de nacionalisme és aquesta: Discurs sentimental, victimista, gregari i demagògic amb el qual els dits nacionalistes aconsegueixen eixamplar el poder de l’Estat sobre l’individu, i amb el qual els suposadament no nacionalistes intenten neutralitzar als nacionalistes, aconseguint en qualsevol cas els mateixos resultats.