Què és ser nacionalista?
Sóc plenament conscient de que amb aquesta entrada quedaré com un ignorant, però
Què és ser nacionalista?
A arrel de la conversa entre Quim Amorós, Quique de la Torre sobre sentiment nacional i liberalisme i la última entrada de Alejandro sobre l’orgull de ser espanyol, m’agradaria un repte participatiu al més pur estil Gerard Castells.
Encetem doncs el SEGON REPTE PARTICIPATIU DE LA BLOCOSFERA TARRAGONINA:
Creieu que la blocosfera tarragonina podem consensuar una definició de”ser nacionalista”?
Començo asèpticament:
Al Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix nacionalista:
Relatiu o pertanyent al nacionalisme.
I nacionalisme:
Actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.
I, encara més, nació:
Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.
Estem d’acord en aquestes definicions?
AFEGIT 5/oct/2007
Molt interessant l’enllaç de Quique: Ni naciones ni naciones de naciones
4 de octubre de 2007 a les 15:02
Segons aquesta definició de nació, la comarca on és el poble dels meus pares, el Valle de los Pedroches, és una nació, te una economia diferent a la resta de comarques del costat i unes tradicions culturals que no son les mateixes que les de la resta… quan formaran l’Estat del Valle de los Pedroches… ja,ja…
4 de octubre de 2007 a les 17:01
Hola Jordi,
Primeramente, linkar el blog que me he encontrado por ahí. Suena muy bien, y bueno, es un poco anacionalista el post que comento, pero ahi va: http://personal.telefonica.terra.es/web/tdb/archivo/2006_01_01_archivo.htm
Por mi parte, en sentido estricto (como me enseñaban en las clases de la Universidad), yo definiría a una nación, como un conjunto de individuos configuradores de un conjunto de valores, tradición y culturas propios.
En sentido amplio, sería ese un conjunto de ciudadanos y ciudadanas de un territorio determinado, encaminado al reconocimiento, legítimo o no, de la lengua, tradición, cultura, gobierno y un sistema de gestión económica propios, frente a otros territorios.
Aunque si tuviera que precisar aún más, no creería en los nacionalismos, no existe una nación que configure un Estado, sino estados que configuran naciones, si bien, carecería de sentido el concepto de nación, por circunscribirse siempre dentro de un territorio y conjunto mayor plenamente organizado, que es el Estado.
De esta forma, en vez de nacionalismos, hablaría más bien de regionalismos, porque si se trata de reconocer lo que es propio y diferenciador de un todo desemejante, no hablaría de nación sino de Estado.
4 de octubre de 2007 a les 18:44
Hola Jordi,
crec que és el primer post que et deixo….sempre hi ha una primera vegada…a vegades una segona…a la nostra edat una tercera és un heroïcitat! Jo no me considero nacionalista, però seguint el que diu el diccionari podria entrar perfectament en aquesta definició. Jo sóc independentista, però tampoc no me molesta si m’etiqueten de nacionalista, segurament són paraules semànticament molt similars. Per a mi el fet nacional, qualsevol que sigui, és molt important en una persona, i encara més si la teva pertinença no està normalitzada. Des del meu punt de vista, Catalunya no està normalitzada com a país, també crec que molts nacionalistes espanyols que viuen a Catalunya poden considerar que el fet nacional espanyol no està normalitzat a Catalunya, a mi això me sembla bé, no ha d’estar normalitzat perquè no és el seu país. (segons la meva opinió). Jo crec que una persona que viu a Burgos té el seu fet nacional completament normalitzat i no té aquestes preocupacions, però m’agradaria veure’l en una situació no normalitzada. Nacionalisme és una paraula molt del segle XIX, quan les identitats eren monolítiques, això avui en dia ja no succeeix. EL terme nació està en crisi, coses del postmodernisme. Crec que com diria Bauman, vivim en una nació líquida. jo no sé quina és l’esència del català, si és que n’hi ha hagut alguna mai. Crec que el que fa que jo me defineixi com a català és quelcom personal i ambiental, segurament algú altre es pot definir com a català amb variables diferents a les meves, hi ha un factor comú, però les “X” són exponencials. Jo crec que avui en dia la gent s’aferra tant a fets del passat i glòries antigues, perquè hi ha una crisi d’identitat nacional. No sabem acceptar que hi ha diferents formes de sentir-se partícep d’un projecte nacional. Quan el Quique o l’Hurtis o l’Acebes parlen de la nació espanyola utilitza un llenguatge i una imagineria decimonònica. El passat d’Espanya, com el de Catalunya és pèssim, pèssim perquè quan erem imperis socialment erem infumables. Al cap i a la fi, el nacionalisme promet el mateix que l’ecologisme o el liberalisme o el socialisme,: l’Arcadia, el paradís perdut. Un passat millor, que realment mai a exisitit, i un futur on si la seva idea s’imposa tot anirà millor i veurà néixer un home nou. És per això per la qual cosa me costa definir-me com a nacionalisme. Le grup étnic o la nació no te soluciona res, ajuda a sentir-te inclòs. Jo preferixo definir-me co ma independentista, vull ser un país normal per poder ser el que després vulguem. Ja sé que és un post molt llarg, però és un tema complicat, i com pots entendre algú d’ERC hi dóna motls tombs.
4 de octubre de 2007 a les 22:18
Alejandro, asi que tus padres del Valle de los Pedroches? los mios de Hinojosa, te suena?
Gerard, al decir “Quan el Quique o l’Hurtis o l’Acebes parlen de”, me causa simpatia de veras
5 de octubre de 2007 a les 06:46
Alejandro,
¿qué definición das tu a “ser nacionalista”?
5 de octubre de 2007 a les 06:56
Benvolgut Gerard,
Benvingut al meu bloc. De moment, amb els totxos que poso, rebo més lectors que comentaristes.
Quan dius que ets independentista estàs proposant que nacionalista “perifèric” és qui vol la secessió dels territoris espanyols i “nacionalista espanyol” és qui s’oposa?
No és contradictori dir que ni els nacionalistes espanyols ni els catalans veuen la seva condició nacional normalitzada?
El que dius dels de Burgos s’hauria de veure. Segurament el pes del sentit nacional és ridícul. Tampoc és que omplin els carrers de banderes espanyoles com pot passar a França, USA, …
Si el terme nació està en crisi, val la pena fer-se nacionalista XXX?
Dius que parlar de Espanya (o “les vasgongades” o “el vascuence”) és decimonònic, però el tripartit parla del XVIII (1714). Creus que el nacionalisme espanyol ha de parlar de quan Espanya era un imperi on no es posava el sol?
Per últim i personalment crec que no se li fa cap favor a la llengua catalana associant-la amb la independència de Catalunya, ben al contrari.
Gràcies per la teva resposta. Força interessant.
5 de octubre de 2007 a les 08:57
A mi també m’agradaria que Catalunya fos un pais normal. Que cadascú parlés la llengua que li donés la gana i a això no se li dongués més importància. Que de manera natural, l’administració i els mitjans de comunicació tinguessin en compte aquest fet de la existència de dues llengües. I que el govern autònom tingués clar quines són les seves competències i els possibles conflictes amb el govern central no fossin diferents dels que poden haver-hi entre els lander alemanys i el govern federal, és a dir, sense demagògia ni victimisme pel mig. Això és el crec jo que seria un pais normal.
La meva definició de nacionalisme és aquesta: Discurs sentimental, victimista, gregari i demagògic amb el qual els dits nacionalistes aconsegueixen eixamplar el poder de l’Estat sobre l’individu, i amb el qual els suposadament no nacionalistes intenten neutralitzar als nacionalistes, aconseguint en qualsevol cas els mateixos resultats.
5 de octubre de 2007 a les 09:01
Ara que em llegeixo el comentari, pot semblar que pels “suposadament no nacionalistes” em referia als nacionalistes espanyols, caient en el tòpic nacionalista de que tothom és nacionalista d’un lloc o altre. Potser de vegades es dona això, però jo tenia en ment al PSC.
5 de octubre de 2007 a les 13:47
tens raó amb el que dius Jordi, i és per això per la qual cosa no me considero nacionalista, perquè no acabo de veure que aquesta definició s’ajusti al meu pensament…per això prefereixo el terme independentista per definir-me. De totes formes entenc que hi pot haver molts nacionalistes espanyols que “consentitien” una secessió de Catalunya i nacionalistes catalans que no la volen: mira a Pujol, ell sempre s’ha definit nacionalista però mai independentista. De totes formes el nacionalisme espanyol i català no són iguals. El nacionalista espanyol té un estat espanyol al darrera i el català el voldria construir. com que el nacionalista espanyol de Burgos està normalitzat no té necessitat de penjar banderes espanyole, però molts nacionalistes espanyols a Catalunya i Euskadi sí que poden tenir aquesta necessitat per considerar que no estan normalitzats a Catalunya. Quan parles amb la gent d’Esquerra del País Valencià i les Illes balears tenen unes sensibilitats mol més fortes que els del principat.
Està en crisi el terme nació del segle XIX, però no la del segle XXI. El nacionalisme del futur serà més de ciutadania que d’etnia.
Jo no dic que parlar del que succeia al segle XIX sigui antic: Tots els pobles necessiten referents històrics, però hem de deixar que el nostre passat formi part de nosaltres però que no ens condicioni. El passat està bé com a símbol, però parlar del 12 d’octubre com a referent nacional i d’orgull patri és ridicul i excloent, també passa el mateix amb l’11 de setembre, és una data important com a símbol nacional, però aquella societat deixava molt que desitjar. Hem de buscar referents moderns. Els nacionalistes espanyols també els heu buscat dient que Espanya és la única garantia de llibertat i el catalanisme afirma que la independència és l’única garantia de progrés.
d’acord amb tu en què la llengua catalana s’hauria de despolititzar, això li fa molt de mal. trobo ridúcla uqe nel segle XXI es parli de bilingüisme sí o no. A mi per treballar de recepcionista en un hotel i cobrar 950 euros me demanen 5 idiomes, però es veu que per ser president del govern o la generalitat o sortir a la ràdio amb un vas sobrat
6 de octubre de 2007 a les 19:27
Enrique sí, me suena y he estado…
Gerad;
nacionalistas: en política, aquellas personas que ponen la defensa de la “nación” y de sus “símbolos”, por encima de otras cuestiones el ámbito político. Además suelen utilizar la “nación” para analizar el resto de la política.
6 de octubre de 2007 a les 22:19
Hola, soy Toño, el autor del texto en el que defiendo la no existencia de naciones que has tenido la amabilidad de enlazar a sugerencia de Enrique de la Torre. Debo, sin embargo, mostrar una cierta sorpresa de ser recomendado (”suena muy bien”) por alguien cuyo primer artículo que abro es sobre una Fiesta Nacional, con un cartel “nuestra casa, nuestra gente, nuestra nación”.
Cuando yo digo que no creo en la nación, me refiero también a la española. Existe una tendencia a llamar nacionalistas sólo a los “periféricos”, y no a los que defienden los Estados ya consolidados. Es lo que se conoce con la expresión “nacionalismo banal”, que he tratado en uno de mis últimos textos: http://personal.telefonica.terra.es/web/tdb/archivo/2007_09_01_archivo.htm.
Lo siento, yo sigo siendo anacionalista. Pero de verdad.
6 de octubre de 2007 a les 22:40
Enrique,
A mí me hace doble gracia; me siento alabado por lo de Don Quijote, pero que me compare con el centrista de Acebes… por favor… y eso que me cae bien, jeje.
6 de octubre de 2007 a les 23:30
Carlos,
És a dir, que amb la conya de la nació, tant els que en volen una determinada com els que no en volen cap acaben per defensar un Estat més gran?
Doncs te collons la cosa!
6 de octubre de 2007 a les 23:33
Gerard,
No pot portar a una certa decepció i amargura col·lectiva perseguir la secessió?
Vull dir que, ni tan sols l’Estat francès és independent:
l’IVA no el marca cap entitat francesa
el preu del blat tampoc
els calendaris de la selecció francesa tampoc
els fluxos migratoris tampoc
l’èxit del cinema francès tampoc
Per no decidir, França no pot decidir ni a quins països enviar les seves tropes per defensar els seus interessos.
A on m’agradaria arribar és que Catalunya dependrà molt de la resta d’Espanya. Peti qui peti.
6 de octubre de 2007 a les 23:36
Toño,
Muchas gracias por tu visita.
Me ha sorprendido gratamente tu blog y el (re)descubrir que hay una comunidad tan viva de esperanto-parlantes (¿?).
Por otra parte tu visión sobre las naciones y el anacionalismo puede ser más compartida de lo que pueda parecer a simple vista.
Incluso por estos lares.
19 de gener de 2008 a les 20:01
Aunque el hilo de la entrada está ya un poco agotado, vuelvo para actualizar el enlace que recomendabas:
Ni naciones, ni naciones de naciones